Parlant de altres números, és la Federació del món amb més clubs (aproximadament 220 clubes), així com de jugadors (aproximadament 20.000). Aquestes números ens diuen que Espanya és la major potència d'avui i possiblement del futur. Els resultats de las seleccions joves també ho fan creure, tot i que amb menys titols (entre 2000 i 2020, nou en sub20, en 23 possibles, i 12 en sub17, en 20 possibles).
Però si durant dècades l'Espanya s'ha superioritzat al nivell de clubs però no tant al nivell de seleccions, que ha canviat en el inici del mil·lenni que ha fet d'Espanya, des de 2000, practicament invencible sigui en competicions de clubs o de seleccions?
Selecció espanyola sub-20
L'èxit es divideix en dos conceptes; organizatzació i innovació, dintre i fora de la pista. Començant per el primer, el inici de la dècada de ’90 va ser memorable per als espanyols, vist que el canvi de conceptualizació respecte a la manera de treballar dels entrenadors e, com consequència, dels hoquistas, principalment en la base. Aquest canvi ha tingut com protagonistes el director tècnic espanyol en aquell temps, Carles Trullols, i Josep 'Catxo' Ordeig, seleccionador dels juvenils d'aquell moment. L'idea dels entrenadors de base calatans és aquest: millorar els moviments del hoquista (patinatge, control de pilota, entre altres, respecte als jugadors de pista, i movimentació i col·locació en el cas dels porters, posició que va ser de gran interès dels entrenadors catalans) i afegir la tàctica a la tècnica, donant importància als transicions atac-defensa i defensa-atac. El segret és posar tots aquestes procediments dins la mentalitat dels hoquistes des de el principi, perquè aixì serà més fàcil de mecanitzar en el futur.
Es destaca la dedicació i l'organització en la innovació, els clubs (catalans) van decidir llavors per períodes de llarga duració (el mateix entrenador durant molts anys amb la mateixa generació) i de enllaç (homogeneïtat en els processos, independentment de la categoria) entre tots els entrenadors que hi eren els projectes de base. Aquest procés que en aquell temps va ser molt innovador ha resultat en els èxits que vaig parlar abans, però també ha permès que qualsevol equip jugant en la Lliga Espanyola vaig aconseguir competir amb els equips més forts, fent la lliga molt competitiva i permetent, per exemple, que l'equip vencedor de la Lliga Portuguesa en 2012 fitxe un jugador català que jugava en un'equip que s'ha quedat en 11º lloc de la Lliga Espanyola. L'invers no pasa.
Aixì, la feina feta durant la dècada de '90 en Espanya ha començat a donar resultats també al nivell de seleccions, fent d'aquesta selecció un dels equips més forts de sempre i pràcticament invencible en aquests dies. Josep ‘’Catxo’’ Ordeig va ser director tècnic nacional de juvenils entre 1990 i 1993, tornant a la mateixa posició entre 1997 i 2000 i també director tècnic nacional de juniors al mateix temps. Entre 2000 i 2005 va assumir el càrrec de l'equip principal d'Espanya, guanyant tots els mundials i europeus, amb excepció del Mundial 2003. Entre 2005 i 2009 va ser director tècnic nacional de juvenils i juniors i, en aquestes dies, és Director Tècnic Nacional i segon entrenador de Carlos Feriche en l'equip principal d'Espanya. Carlos Feriche va començar el seu camí com entrenador en la base del Barça, seguint en las seleccions joves espanyolas en 2001. Des de 2004 que és seleccionador nacional espanyol de l'equip principal, guanyant fins ara tots els europeus i mundials disputats. Des de 2001 fins ara, nomès aquests dos homes van ser seleccionadors dels equips masculís espanyols. Entre 1990 i 2011, de les 48 competicions europees i mundials juvenils i juniors on l'Espanya va participar, ha perdut una contra l'Argentina, tres contra l'Itàlia i 14 contra Portugal. Va guanyar 30. Van aparèixer generacions després de generacions, des de Ramón Benito, Alberto Borregán i Iván Tibau (els únics que van estar en el Mundial 1999 i Mundial 2001 que han sigut amb les generacions seguents), passant a la força major d'aquesta generació d'or, dirigida per Pedro Gil, Guillém Trabal (aquestes dos són part dels únics set jugadors de sempre amb més de quatre campionats del Món guanyats), Miquel Masoliver i Lluís Teixidó, completada al llarg dels anys per Mia Ordeig, Titi Roca, Jordi Bargalló, Marc Gual, Sergi Panadero i la darrera generació de campions: Sergi Fernández, Jordi Adroher, Romà Bancells i Marc Torra. En 2011, la selecció espanyola ha equiparat Portugal amb 15 titols mundials de sèniors masculins i a només cinc d'aquest país, respecte als europeus sèniors masculins (15 contra 20 guanyats per Portugal). Es pot dir que, aixì com Portugal en la dècada de ‘90, l'Espanya está ara en la seva dècada daurada, tot i aixì, no es pot dir que sigui alternant, si veiem els resultats de tots els equips espanyols que només han perdut l'europeu 2010 en juniors en aquestes últims deu anys.
Catxo Ordeig
Fora de la pista - tot i que el tema econòmic no correspondre - també és la Federació mès desenvolupada. Actualment, es transmet un partit de l'OK Liga cada setmana (principal campionat) per tot el món a través de la FEP TV (internet), però também per tota la Catalunya a través de la TV3 (televisió). Respecte a la pàgina Web de la FEP, més enllà de les habituales informacions de les seleccions, resultats, classificacions, etc. també estan presents les fitxes de cada partit de OK Liga, Primera División i OK Liga Feminina, tot en detall, amb les principals esdeveniments de cada partit i degudament temporitzats, una cosa molt avançada respecte a altres federacions d'hoquei. En aquest espai de molt bona informació, també es posen a prova els coneixements dels visitants, amb preguntes trivials sobre el hoquei e sevas regles de joc. La FEP, a través dels clubs, ha promocionat campus d'hoquei, on els més joves poden aprendre i conviure amb atletes i entrenadors d'altres equips, promovent l'hoquei. Tot i això, el treball realitzat pels espanyols respecte al desenvolupament de l'hoquei no s'acaba aquí. La Federació Catalana de Patinatge promou alguns acords amb diverses federacions africanes i sudamericanes, promouent el desenvolupament de l'hoquei en aquests regions. Fins ara, Argentina, Angola, Equador, Brasil, Moçambic, Colòmbia van ja aprofitar d'aquests acords que permeten a les respectives seleccions la provisió de entrenadors catalans, campus d'aquestes seleccions en Catalunya, aixì com l'autorització d'entrada de jugadors d'aquests països en clubs catalans. El tema financer sembla ser l'únic handicap del hoquei espanyol. Actualment, com a Portugal, els espanyols comptan amb una primera divisió semi-professional, on només els clubs més forts són professionals. En la Primera División (segona divisió espanyola) falten molt més fons, comptant només amb 12 equips (menys quatre que el darrer any) i disputat amb equips de tot arréu d'Espanya, forçant a més inversió de diners degut a les desplaçaments.
Carlos Feriche i Pedro Gil
De fet, dir que l'èxit del hoquei patins espanyol pertany a un país sencer, no correspondre a la veritat per aquestes dies. De les 16 equips de l'OK Liga en la propera temporada, 15 són catalanes (Aragón i Comunitat Valenciana s'incloen). De les 42 edicions de l'OK Liga, els equips catalans van guanyar 36. De les 47 edicions de la Lliga Europea de Clubs, els equips catalans van guanyar 37 i només el HC Liceo de Corunya és l'únic club espanyol no-català que ha guanyat titols europeus o de OK Liga. El darrer jugador no-català jugant en la selecció principal d'Espanya en mundials va ser Alejandro Avecilla en 1995 i Toni Sánchez en europeus (2000). Dels aproximadament 20.000 jugadors espanyols, 15.000 són catalans. Aquesta diferència brutal entre Catalunya i la resta d'Espanya (on només Galícia i Astúries poden fer alguna ombra, però molt lluny de la realitat catalana) va portar desacords polítics que en el inici del mil·lenni van estar més intens. Les intencions independentistes que sempre van ser part de les diverses organitzacions que fan la societat catalana mai han vist la seva força creixer tant com en el hoquei patins.
En el dia 27 de Març de 2004 la Federació Catalana de Patinatge (FCP) va ser reconeguda oficialment per la FIRS com federació independent, tenint així una selecció que va participar en el Mundial B de seniors masculins aquest mateix any, sortint de la competició com selecció vencedora i dret de participar en el Mundial 2005, en els Estats Units (San Jose). Tot i així, la selecció catalana no va participar, degut a pressions de l'Estat Espanyol que va aconseguir l'impediment de la participació catalana en el Mundial. Després del Mundial, la FCP ha recorregut d'aquesta decisió en el Tribunal d'Arbitrage de l'Esport, guanyant el cas. L'assemblea de la FIRS ha impedit Catalunya de participar en el Mundial A va ser repetida, sent l'independència de la FCP posada a prova, a través del vot. En aquest cop, tot i que per molt poc, els vots no van ser suficients per arribar a l'independència de la FEP. Tot i això, la FCP és avui una Federació considerada independent en sudamèrica, on participa des de 2006 en totes les competicions promovides per la Confederació Sudamericana de Patinatge (CSP), sent una opció molt criticada pels mitjans de poder no-catalans. Qüestionat sobre la possible independència de la FCP, Josep 'Catxo' Ordeig, un dels grans responsables de les generacions d'or espanyoles més recents, va dir que Catalunya, com regió d'Espanya, ha de pertànyer a la FEP.
Comentários